04 de novembre 2006

Dues portes obertes. Adéu a la sociovergència!

Fa mesos que tenia molt clar que tan els dirigents de CiU com els barons del PSOE apostaven pel pacte CiU+PSC, l’anomenada sociovergència (veure aquesta i aquesta notícia). Un pacte, al meu entendre, que seria nefast pel progrés del nostre país. Estic convençut que un govern sociovergent seria un govern completament dependent de Madrid i significaria aturar durant quatre anys les aspiracions nacionals i socials del poble català.

Ahir al vespre llegia que l’executiva del PSC va descartar la sociovergència, i que aposten clarament per reeditar el tripartit. Crec que la decisió dels dirigents del PSC és una bona notícia pel futur del nostre país. Així doncs, mentre la cúpula del PSC no cedeixi a les pressions dels barons del PSOE, tot apunta que Esquerra pot tornar a ser decisiva un cop més. I això és molt important, perquè crec que és imprescindible que el nou govern de la Generalitat es formi a partir de la voluntat de les forces polítiques catalanes, sense cap supeditació a les pressions que puguin arribar per part del govern espanyol de torn. En aquest sentit, la presència d’Esquerra a la Generalitat és l’única garantia d’una acció de govern que no depengui d’imposicions provinents de trucades de telèfon amb el 91 davant. Només Esquerra pot promoure polítiques progressistes i treballar pel reconeixement dels drets nacionals de Catalunya, al marge dels interessos de Madrid.

Així doncs, descartada la sociovergència, sembla que només hi ha dues portes obertes: reeditar el tripartit (PSC+ERC+ICV) o signar el pacte nacional (CiU+ERC). Segurament algú espera que ara expliqui quin dels dos pactes prefereixo. No ho faré. Perdoneu si no compleixo les vostres expectatives, però és que no ho tinc gens clar. Personalment, encara no disposo de prou elements per decantar-me entre tripartit o pacte nacional. Des del meu punt de vista, ambdós pactes tenen punts forts i febles. A més, ni en Mas ni en Montilla són sants de la meva devoció. Com us deia en aquesta altra anotació, no sé què és pitjor: si posar la legitimitat del Parlament de Catalunya en safata als poders de Madrid (el que fa Mas) o acceptar-ho (el que fa Montilla).

Dijous passat es va constituir el comitè de negociació d’Esquerra. Aquest conjunt de persones són els que hauran de treballar fort per obtenir un bon acord de Govern. Hauran de parlar i hauran d’escoltar. A tothom. Sense rancúnies. Perquè ara cal l’esforç de tothom per construir un govern que doni respostes als reptes que té plantejats la societat catalana. Un govern que resolgui els problemes d'avui, però que també planifiqui com ha de ser el nostre país d'aquí a uns anys.

Personalment, estic content que aquesta negociació s’hagi encetat amb l’esperit obert per part d’Esquerra, sense tancar cap porta, i encoratjo al comitè negociador del partit a seguir amb aquest esperit de treball. Com a militant, però també com a votant d’Esquerra, el dia 1 de novembre vaig fer plena confiança a la direcció del partit per tal que valori amb serenitat totes les possibles opcions. Només amb serenitat, i sense imposicions de Madrid, es podrà concretar l’acord de govern més favorable als interessos nacionals i socials del poble de Catalunya.