encetem nou curs polític: apunts sobre el finançament

Sembla que finalment avui trobo un moment per poder actualitzar el bloc després de la necessària pausa per vacances. El nou curs polític comença marcat, a nivell nacional, per un element principal: El finançament. La política catalana passa per un moment complex i determinant en la negociació amb el govern de l’estat espanyol del nou sistema de finançament català dels propers anys.


La publicació de les balances fiscals per part de l’estat espanyol ha posat en evidència el que molts ja fa anys que denunciem: Espanya ens roba cada any aproximadament 2.600€ a cada persona que viu als Països Catalans en forma d’impostos que paguem i no se’ns retornen a les nostres administracions (Generalitat, Ajuntaments...) o directament en forma d’inversions o serveis públics (ferrocarrils, aeroports, ajudes i subvencions...). Aquesta diferència entre el què paguem i el que se’ns retorna és el famós “dèficit fiscal” que patim els Països Catalans i que impedeix que la nostra nació pugui afrontar els reptes de futur amb garanties d’èxit. Això ho patim tots i totes els que vivim aquí, tan se val la ideologia, la llengua o la procedència. Tan se val sentir-se només català o sentir-se només espanyol si vius a Catalunya, a les Illes o al País Valencià. Ho deia en Josep Huguet fa uns anys, tots cornuts i a pagar el beure. És igual el que pensis. Això no t’ho pregunten pas quan pagues el 16% d’IVA, l’IRPF o la declaració de la renda.


Sóc independentista i aspiro que el meu país no hagi de negociar mai més el seu sistema de finançament amb l’estat espanyol. Ara per ara, malauradament, encara cal negociar. Un dels motius pels quals vaig votar NO a l’actual Estatut de Catalunya va ser perquè considero que calia exigir a un model que s’acostés al concert econòmic. El model de finançament que finalment figura a l’Estatut aprovat es troba molt lluny d’aquest horitzó, i molt lluny del què es va acordar al Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005. Malgrat tot, per responsabilitat nacional, els partits polítics catalans tenim l’obligació d’exigir a l’estat espanyol que compleixin allò establert en el text estatutari. Al cap i a la fi, es tracta d'una llei orgànica espanyola.


Aquests dies sento als diversos líders polítics catalans parlar de fermesa, d’unitat dels diferents partits polítics catalans davant del govern espanyol a l’hora de negociar el model de finançament. Jo sóc dels que pensa que val més no signar cap acord que acceptar un mal acord. Tanmateix, no ens enganyem. La unitat, la fermesa, són difícils, molt difícils. No m’imagino a la Sra. Carme Chacón -Diputada al “Congreso” pel PSC- votant en contra els pressupostos generals de l’estat, és a dir, votant en contra dels pressupostos del ministeri de defensa elaborats per la Sra. Carme Chacón -Ministra de Defensa del govern espanyol del PSOE-. Tan de bo m’equivoqués... I si la cosa ja pintava difícil, el recent tacticisme d’ICV (pacte Saura-De la Vega) és com portar una nova pedra a la sabata...


Com a regidor d’un Ajuntament, em veig amb l’obligació d’exigir a tots els/les líders de tots els partits polítics catalans responsables de negociar el nou model de finançament que actuïn amb responsabilitat i sentit d’estat (català). Prou de tacticismes i de mirar el retrovisor. Prou. Tothom n'estem farts. No es pot oblidar que del resultat d’aquesta negociació en dependrà el finançament de la Generalitat però també, en part, també en dependrà el finançament dels Ajuntaments catalans. A ningú se li escapa que això afecta directament sobre la qualitat de vida dels nostres ciutadans i ciutadanes. La nostra nació serà l’única perjudicada si el tacticisme torna a guanyar davant la unitat, davant la fermesa. Els partits només són eines. El què importa és el país. Amb aquesta negociació ens estem jugant el futur de la nostra gent, dels nostres fills i filles, dels nostres nets i netes. Us demano que sigueu dignes de la nostra nació. El país no es pot permetre tornar a fallar.