Lectura recomanada: "A veure ara qui es posa davant del toro" de Joan Puigcercós

Avui us recomano la lectura de l'article titulat "A veure qui es posa davant del toro" d'en Joan Puigcercós que aquest dissabte publica el diari Avui [enllaç]. Es tracta d'una reflexió interessant, que subscric completament, i que crec que totes les persones que ens dediquem al noble art de la política hauríem de tenir-la present. Reflexionem-hi i seguim treballant perquè la política i els polítics siguem vistos com a part de la solució, i no com a part del problema.

A veure ara qui es posa davant del toro
Joan Puigcercós i Boixassa

Temps tindrem per fer valoracions sobre el nou govern. La primera premissa: responsabilitat i fair play; tot i constatar que les gatades són constants, s'imposen cent dies de crèdit. Però vull aturar-me en la responsabilitat: l'oposició d'un país ha de ser responsable, i amb més motiu en un país com el nostre. Algú podria afegir que el govern més. Cert! Però l'oposició també ha d'estar a l'altura. La responsabilitat implica no trencar determinades regles de joc i sobretot respectar les institucions que són de tots. Em vull centrar en aquest darrer aspecte. Durant els últims set anys, i especialment els darrers quatre, l'oposició que ha encapçalat CiU, amb el PP i Ciutadans d'abrandats corifeus, ha perpetrat un desgast considerable de les institucions catalanes. Se'm dirà que l'objectiu a abatre eren les persones i no les institucions. Em permetran que els digui que no han afinat la punteria i, que si apuntaven, el tret els ha sortit per la culata.


Exemples? Les delegacions catalanes, les ambaixades. L'erosió va ser tal que un corresponsal de Catalunya Ràdio a Washington, en funcions de cap del matí en horari d'estiu, també les qüestionava. Era el símptoma que havíem tocat fons, perquè si un delegat de la Generalitat a Washington era una despesa inútil, algú podria pensar que un corresponsal de Catalunya Ràdio o de TV3 també. I no, no puc estar-hi gens d'acord. Tant en Xavier Vilar com l'Antoni Bassas són dos excel·lents professionals que ens expliquen els Estats Units en clau catalana. El que molesta és que hi hagi una clau, un codi, una manera catalana d'interpretar la realitat. S'acusava tothora el govern de malbaratament de recursos i un llarg rosari de despropòsits. Al final s'aferma un discurs que manté que Catalunya no pot tenir delegacions, quan bona part de les comunitats autònomes en tenen. Ara, les delegacions continuen i sembla que no passa res. Pel camí, però, s'ha fet un gran mal a la política exterior. Els exemples proliferen, començant per la mateixa Oficina Antifrau, que aquests dies ha tornat a la primera pàgina de l'actualitat política a conseqüència de la mort del seu director, en David Martínez Madero, a qui tenia per amic personal. Segons l'oposició, era l'agència de recol·locació d'Esquerra. El temps ha demostrat que era fals. Però el desprestigi d'una institució pionera s'havia consumat, naixia llastrada de crítiques enverinades. I això que la seva gestació al si del govern no va ser fàcil, no tots n'érem vehements partidaris.


Podria fàcilment seguir citant exemples. Em deturaré allí on el setge ha fet més forat: en la dedicació política en si mateixa. L'acarnissament contra les persones que estaven al capdavant del govern era tan descarnat que al final això ha comportat que moltes persones no vulguin comprometre's ni acostar-se a la política. Tal faràs, tal trobaràs! I és així com del “govern dels millors”, que tan pomposament subratllaven per menystenir l'anterior govern, hem passat a un d'anar fent com el Met de Ribes, amb alguna excepció notable, s'ha de dir de passada. La realitat és crua, i al final se sap tot o quasi tot: són molts els que els han dit que no. Els telèfons bullien des de la seu de CDC i UDC, incloent-hi el del nou inquilí de Palau. Però la paraula més escoltada era “no”. Alguns dels actuals membres del govern són la tercera i la quarta opció. Això no els fa desmerèixer, el temps i la feina mostraran si estan a l'altura. La realitat, però, és que el govern que somiava Artur Mas potser no era fum, però s'ha esvaït.


Són molts els i les professionals, independents o no, que han declinat ser al govern. La justificació de la premsa amiga són les baixes retribucions que reben els alts càrrecs. Si fos així, pitjor encara! Voldria dir que la gent més preparada no aposta pel país i em nego a creure-ho. El problema és un altre i m'ho deia fa poc un alt càrrec d'una multinacional a Barcelona: “després del que hem vist els darrers anys, a veure ara qui es posa davant del toro!”. El toro, el brau, l'estampida podríem dir, és l'actitud inquisitorial contra les persones que exercien els càrrecs públics. CiU va jugar amb foc per desgastar el govern, i ara ho ha pagat amb la negativa de moltes persones qualificades. Per aquest motiu l'oposició ha de fer un esforç per no caure en el desgast de les institucions. Que ho faci el PP o Ciutadans és lògic, els interessa ben poc que Catalunya tingui poder i institucions. Però no la resta de partits, o això vull creure. Només puc parlar per Esquerra, és clar. Però per la part que ens toca farem el màxim esforç per no caure en aquesta irresponsabilitat que tant de mal ha fet al país.


El país existeix, sí, però què conforma el país? La nació és la llengua, la cultura, la història i la consciència col·lectiva. Però també les institucions públiques, privades o simbòliques que hem anat creant i que formen part del nostre imaginari nacional. I això no les fa intocables, ans al contrari. I les persones que hi ha al capdavant també han de ser criticables, és clar que sí! Però la persecució i la destrucció amb l'únic afany de substituir un govern per l'altre genera uns anticossos: una consciència antipolítica que no és gens saludable. Al final, però, com deia aquell, “qui fa un cove, fa un cistell”, i el govern que es volia dels millors ha vist com aquests deien no. Sorpresa? Jo diria que es veia a venir. Vist el que s'ha vist aquests anys, no és d'estranyar que no estiguin disposats a passar pel desgast que han passat d'altres.